El capítol cinquè és dedicat als bandolers, que varen actuar fins el segle XVIII a casa nostra, tot i que durant els segles XVI i XVII, en especial entre 1540 i la revolta del 1640, aconseguí la màxima virulència arreu dels Països Catalans. El bandolerisme català participa dels trets generals del bandolerisme mediterrani: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada sobretot a les àrees muntanyenques. L'etapa de plenitud del fenomen s'ha de situar en les primeres dècades del segle XVII, en el moment de l'actuació dels bandolers Rocaguinarda o Serrallonga, entre els més coneguts.
El tema del bandolerisme ha atret l'atenció dels historiadors des del segle XIX, quan es va voler veure en aquests personatges uns veritables líders de la llibertat enfront del poder castellà. Nyerros i cadells eren els dos bàndols de la disputa política. Era el moment del Romanticisme i de l'inici de la consciència catalanista. Pel moviment romàntic, els bandolers eren uns herois, el veritable esglaó de la consciència catalanista enfront de la monarquia.
L'arma per excel·lència dels bandolers era el pedrenyal, una mena d'escopeta curta que es podien amagar sota la capa.
Serrallonga.
Rocaguinarda.
Bandolers.
Pedrenyal del segle XVII.
