La memòria dels Cargols – 05. El retorn d'en Matallops

http://www.tv3.cat/videos/2825650/El-retorn-den-Matallops



El capítol cinquè és dedicat als bandolers, que varen actuar fins el segle XVIII a casa nostra, tot i que durant els segles XVI i XVII, en especial entre 1540 i la revolta del 1640, aconseguí la màxima virulència arreu dels Països Catalans. El bandolerisme català participa dels trets generals del bandolerisme mediterrani: una lluita àgil, cruel i persistent contra els poderosos i els estats, localitzada sobretot a les àrees muntanyenques. L'etapa de plenitud del fenomen s'ha de situar en les primeres dècades del segle XVII, en el moment de l'actuació dels bandolers Rocaguinarda o Serrallonga, entre els més coneguts.

El tema del bandolerisme ha atret l'atenció dels historiadors des del segle XIX, quan es va voler veure en aquests personatges uns veritables líders de la llibertat enfront del poder castellà. Nyerros i cadells eren els dos bàndols de la disputa política. Era el moment del Romanticisme i de l'inici de la consciència catalanista. Pel moviment romàntic, els bandolers eren uns herois, el veritable esglaó de la consciència catalanista enfront de la monarquia.

L'arma per excel·lència dels bandolers era el pedrenyal, una mena d'escopeta curta que es podien amagar sota la capa.




Serrallonga.




Rocaguinarda.





Bandolers.




Pedrenyal del segle XVII.

Les veus del Pamano

Ja he acabat de llegir aquesta obra mestra. Hi ha opinions que la situen com la millor novel·la en llengua catalana dels últims 50 anys. La veritat és que és brillant i que ha tingut un gran èxit arreu, sobretot a Alemanya.

Cabré té una manera peculiar d'escriure. Si el llegiu, veureu que escriu els diàlegs com mai abans no ho havíeu vist.

L'acció se situa en un petit poble del Pallars just després de la Guerra Civil, on un mestre de Barcelona hi és destinat per fer de mestre de poble. Aviat descobrirà perquè ningú més volia la plaça. Falangistes, maquis, odis i rencors faran que aviat s'oblidi de la imatge idíl·lica de poble de muntanya tranquil.

La memòria dels Cargols – 04. La guerra dels remences

http://www.tv3.cat/videos/2825670/La-guerra-dels-remences



En aquest quart capítol la Guerra dels remences arriba a les valls de Santa Gueraula. Els remences eren els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva de no poder abandonar el mas i les terres que treballaven, sense haver-se redimit per part del seu senyor. La redempció o remença que havien de pagar afectava no tan sols el pagès sinó també la muller i els fills, que havien de servir a la casa del seu senyor si aquest ho volia.
El conflicte armat entre els pagesos i la Generalitat es va resoldre amb la Sentència de Guadalupe , que posà fi als mals usos a canvi d'un pagament.




Mapa de la Guerra dels Remences:

http://www.remences.com/mapaca2.jpg

Grup la Mata de Jonc

http://www.lamatadejonc.net/


La Mata de Jonc és un cor d'homes especialitzat en polifonia tradicional decidit a abordar un repertori representatiu dels Països Catalans i també d’altres zones properes, sempre en l’àmbit pirinenc-mediterrani.


La Mata de Jonc pren els seus models de l’àrea mediterrània en general i, més concretament, de la polifonia occitana. Aconsegueix així, una proposta musical innovadora -i a la vegada respectuosa amb la tradició- que pretén obrir un camí en aquest camp poc concorregut per les noves generacions de músics i cantors en general a Catalunya.

Aquí podeu escoltar algunes cançóns seves:
http://www.lamatadejonc.net/repertori/repertori.html


Metàfora de la Mata de Jonc:

I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà."
(Ramon Muntaner, 1325, Crònica 292)

La memòria dels Cargols – 03. El miracle de la beateta Cargol

http://www.tv3.cat/videos/2828170/El-miracle-de-la-beateta-Cargol



El tercer capítol de la sèrie ens mostra la manipulació que exercia l'Església Catòlica sobre la població. Un suposat miracle obrat per la filla dels Cargol fa que el rector la consideri beata i passi a ser venerada per tota la contrada. També cal destacar el paper dels Mestres els pintors murals de les esglésies romàniques.



http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/ed/Meister_aus_Tahull_001.jpg

Rondalla algueresa - Lo sabater i lo sardo mort

Vull contar la història del sabater xu Francisco. Xu Francisco era un sabater que teniva sempre un muntó de treball, però no perquè era més capaç d'un altro, sinó perquè ell a la pobra gent adobava les botes a buf. A buf vol diure que aquell anava i li dieva:

-Fetes me les has les botes?
-Sí.
-Però moneda en aqueix momento no ne tenc; si me les dónes, te pag a penes que treball, a penes que acull la fruita -si era gent de campanya-, a penes que venc un animal -si era pastor.

I ell dava, pobre home, per cosa sabiva que les botes feven menester i les teniva de dar-les. Però ell se salvava: teniva calqui sou per cosa quan ne moriva calqui u a l'hospital anava a vetllar-lo i per aqueixa nitada que passava a costat d'aqueix mort li daven una certa moneda.

Calqui volta li dieven:

-Xu Franci', vostè no té por?
-No, jo no tenc por: lo mort és mort i qui mal me fa?

Succeïva que ell, però, a l'hospital tota aquella nitada llonga no la passava sense fer arrés: se portava un banc petit i el treball del sabater. Una nit ell era pistant la pell i els amics s'eren posats d'acòrdio amb un sardo que ha dit: "Esta nit a dintre del baül me pos jo i quan xu Francisco se posa a treballar, jo moc una mà, moc un peu i vull veure si n'ixi fugint desesperat".

Xu Francisco pistava aqueixa pell amb el martell i cada tant mirava lo mort, i veient que moieva una mà li ha dit:

-Posa aquella mà a posto, i està-te fermo, per cosa tu s'és mort, eh!

Aquell abaixava la mà i feva finta d'ésser mort. Xu Francisco dava dos cops a la pell i tornava a mirar lo mort, i el mort alhora moieva el peu.

-Posa a posto aquell peu, per cosa tu s'és mort i el mort no se mou, eh! -ha dit xu Francisco.

Aquell posava a posto el peu. Així que un altro poc a dintre del baül feva veure que se moieva. I xu Francisco:

-I tu s'és mort: no te tens de moure!

Lego s'és arrecordat que aquell mort era sardo i que forsis l'alguerès no el compreneva. Ha aguardat que se tornessi a moure, i a penes que s'és tornat a moure és anat amb el martell i li ha dit:

-Tue ses mortu: istadi mortu, istadi mortu, istadi mortu!

I li ha dat quatre cops al cap i alhora aquell és mort de davero.









Vocabulari:

Forsis = potser

Xu Francisco = En Francisco

Aires Formenterencs - Pàgines enrere

http://www.youtube.com/watch?v=MN7ifU2XYIo&feature=related

Aires formenterencs – Pàgines enrere

Ja fa temps que vaig escriure la lletra d'una cançó

que no l'havia cantada per no tenir ocasió;

és una història petita, molt menuda, molt senzilla

parla de la nostra terra, parla de la nostra illa.

Que va ser un vuit d'agost quan això va començar

quan les tropes catalanes lluitaren contra l'islam;

i de mitja lluna feren una gran falç per segar

terços que aviat serien terra de cor català.

Aleshores arribaren de lluny els nostres majors

portaven dins el seu puny les llavors d'una nació;

i amb cada incursió era un altre fill que se n'anava

i en venir la primavera fam era la que arribava.

I en faltar beure i menjar caminaven per orgull

que d'això sí que en tenien, no ho venien com avui;

moros i pesta clavaren el seu ganivet de dol

i d'aquí tots se n'anaren sense trobar cap consol.

Tota sola abandonada somiant enmig del mar

fins que un dia en Marc Ferrer va tornar-la a despertar;

tres-cents anys han passat ja d'aquell gloriós moment

tres-cents anys de camps llaurats, llàgrimes de sal i vent.

Que són pàgines enrere i no quedaran en blanc

mentre em quedi un fil de veu per poder seguir cantant;

i si un dia em falta força o me'n vaig per no tornar

les històries que hem escrit ningú les podrà esborrar.

Escoltau-la germans meus aquesta branca de pi

la saba que dins hi corre és la sang del meu país;

tragueu fulles ametllers, en veu baixa us diran

que la terra que alenau compleix avui tres-cents anys.

Avui, 8 d'agost, no podia posar una altra entrada que no fos aquesta, una magnífica cançó del grup de Formentera anomenat Aires Formenterencs. Tot seguit us faig petita explicació dels fets històrics narrats:

La cançó comença parlant del 8 d'agost, data en que els catalans van conquerir les illes Pitiüses, concretament l'any 1235. Després parla de les dificultats de la vida en una illa tan pobra: escassetat d'aigua i aliments, incursions de pirates moriscos, la pesta negra (mitjans del segle XIV), fets que van dur al despoblament de l'illa, que només restà habitada de forma temporal per l'extracció de sal i les feines de ramaderia.

La repoblació no va ser fins als volts de l'any 1700, quan Marc Ferrer va impulsar l'arribada d'eivissencs.


En resum, una cançó preciosa amb molt de sentiment d'amor a la terra, a l'illa de Formentera i a la seva catalanitat.